Ahir vaig somiar amb vidres trencats. ¿Quan se suposa que una es fa major? Per la finestra de l'habitació entren els últims rajos de llum d'un estiu que ja està morint, però la calor encara està pegada a la pell. Mire el telèfon per a veure quina hora és, tinc dues trucades perdudes de ma mare.
-Mare què passa? Estava dormint - Li dic encara amb la veu ronca.
-Però si són les 8 de la vesprada!
-Ja ho sé, però esta nit he dormit fatal. Què vols?
Ja sé que no em truca per a saber com estic, ja fa temps que vaig deixar de ser la seua xiqueta i ara quasi que sóc una assistenta per a ella. Li dic que sí que puc anar a cuidar al iaio esta nit. Amb presses agafe el necessari per a dormir a casa de ma mare. Des que es van separar els meus pares, ma mare cada nit queda amb una persona diferent i el més probable és que se'n vaja al llit amb ella. Evite contar-li tot això al meu pare, no entén com després de 35 anys de casats, ella va decidir que ja no volia saber res d'eixe matrimoni. Un dia va fer la maleta i se'n va anar.
Arribe a la parada de metro suada. Trec el mòbil i em pose música, poc a poc el bullici va desapareixent i només escolte la dolça melodia de la banda sonora d’El Senyor dels Anells, per un moment oblide que estic a València i que m'espera una nit intensa. Baixe del metro i de camí m'agafe un cafè, esta nit necessitaré estar desperta, el iaio no em deixarà dormir i jo vull aprofitar per treballar. No està malament el cafè, però necessite tirar-li dos sobrets de sucre, el cafè sense sucre no sap igual, no sap bé. Quan arribe a casa de ma mare ella ja està preparada.
-Filla, moltes gràcies per quedar-te esta nit. Jo arribaré demà sobre les 8. No cal que l'alces, quan arribe jo ja m'ocupe.
-Amb qui has quedat?
-Encara no ho sé. Amb qui em trobe pel camí.
-Mare, tu creus que a estes altures de la vida estàs per a dir això?
-Mira, no parlem.
-Bé, ves amb compte que no vull tindre un germà a estes altures.
-Deixa't de tantes altures que tens vertigen, vas a vomitar!
-Ale, a disfrutar.
Ma mare marxa com si tingués por que la vida se li escape entre les mans i l’hagués d’exprimir al màxim. La casa s'ompli d'un silenci estrany. Només s'escolta al fons el soroll de la tele. Avance pel passadís, com si no sabés què m'espera al final, com si hi hagués alguna espècie de monstre que em dona por veure. Obric la porta del menjador i allà està, assegut al sofà adormit.
-Iaio! desperta -Li parle com si fora un ésser d'una altra espècie, com si no haguera d'entendre res del que li dic.
-M'has pillat descansant un poquet. I ta mare?
-La mamà ha eixit, hui em quedaré jo.
-Veges tu, anar-se'n i deixar-me aquí.
Prepare el sopar mentre escolte a un senyor debatre de política en algun programa de la tele que desconec. Al meu avi sempre li han agradat els debats, li crida a la tele com un boig cada vegada que algú diu una cosa de la que ell no està d'acord. És prou graciós escoltar-lo remugar.
-Iaio, vinga, que anem a sopar.
-Has escoltat a este senyor les tonteries que diu? Ara resulta que les dones no teniu els mateixos drets que els homes, quina tonteria. Teniu els drets que heu de tindre. Què voleu? Estar al front d'una empresa? Però si no sabeu!
-Iaio, que les mandonguilles estan ja a taula.
Tinc un impuls d'espentar-lo quan acaba d'alçar-se, però seria massa fàcil. Respire i el pose cara a la pantalla. Després de sopar el meu iaio vol anar-se'n a dormir, així que fem el ritual que ja tinc interioritzat. Quan tanque la llum, el veig tan indefens que no sembla el mateix feixista que fa un moment m'increpava dient que jo era una dona molt lliure.
Agafe El senyor dels Anells i intente llegir, però malauradament el cafè no ha fet el seu efecte, encara no he llegit ni dues fulles i ja m'estic adormint. Una altra nit que no podré treballar. Jo també faig el meu ritual nocturn abans de clavar-me al llit. En la meua habitació de quan era xicoteta de sobte tornen els monstres, no recordava ja per que vaig marxar de sobte un dia, sense donar més explicacions. Ara, vist amb perspectiva no suportava la indiferència que es respirava, no suportava que ma mare només estiguera pendent d’ella mateixa i que mon pare estiguera sempre amb el nas ficat entre algun periòdic, comentant en veu alta les noticies. Que no parlaren entre ells, que no es miraren, que no em miraren.
He tornat a somiar amb vidres trencats, eren verds, translúcids. Es pot odiar algú de la teua família? Em desperte, el meu iaio no ha cridat en tota la nit. Per un moment pense que s'ha mort, en el fons m'alegraria, així deixaria de soltar merda per la boca. Vaig a la seua habitació, està respirant. Em prepare un cafè ràpidament, no vull estar quan ma mare arribe. El pròxim metro ix en vint minuts, m'acabe el cafè d'un glop i marxe. Marxe del lloc que m'ha vist créixer però al que ja no vull tornar. No vull tornar a veure al meu iaio, no vull tornar a veure a ma mare. Abans de tancar la porta deixe una nota, m'acomiade de tots i de tot. I torne a marxar com vaig fer 10 anys enrere.