Quan vaig al teatre m'agrada que em sorprenguen, m'agrada veure coses que m'entusiasmen. L'acte teatral ja és en si, per a mi, un acte que m'entusiasma. Entrar per la porta, sentir l'olor característica de cada teatre, observar la gent, l'espai, seure i esperar. M'agrada també observar els actors quan la proposta artística els posa sobre l'escenari mentre està entrant el públic. És el cas de l'obra L'origen de les espècies, que ens porta una proposta interessant amb una posada en escena diferent. És amb esta ressenya que inaugure este nou espai de Fugint de l'Escalímpal i és molt grat poder obrir este blog amb l'espectacle d'un amic i company de professió.
Com deia, en entrar al teatre veiem els actors, bé, en realitat només veurem un actor i escoltarem l'altre en funció del lloc on ens hàgem assegut i serà així fins al final de l'obra. Pot resultar desesperant, perquè vols saber què passa a l'altre costat, quina cara té l'altre personatge, què està fent, però l'obra té molta més profunditat si això ocorre així.
Esta proposta et convida a veure l'obra dues vegades, des de les dues perspectives possibles, i més enllà de ser una tècnica de màrqueting infal·lible, és un joc què té tot el sentit del món. Quan veus l'espectacle des de les dues bandes, te n'adones que empatitzes més amb el personatge que estàs observant, i les emocions i sentiments que igual t'havien sorgit en l'altre costat, ara es modifiquen i canvien. Entens este personatge més que l'altre, de fet, el que en un moment havies estimat i apreciat pots arribar fins i tot a odiar-lo, com ho fa el personatge de la teua escena. Les narracions funcionen així, empatitzes amb el protagonista, amb qui t'està contant la història tot i que el personatge puga ser mala persona.
Tot i que si t'abstraus i penses els dos personatges en fred, no se'n salva cap, evidentment. Els dos, i això sempre és el que més interessa d'un personatge, tenen llum i foscor alhora. Els dos estan empresonats dins sa casa i dins de si mateixos, i tot i que les causes són molt diferents, el resultat és el mateix. Dos homes tancats a casa, un per una decisió pròpia l'altre perquè té el món sencer en el seu telèfon i creu que no necessita eixir. Dos homes que enmig del seu propi aïllament es retroben i es comuniquen, dos homes que parlen, sense pors, que s'obrin i encara que el món no està sent còmplice, nosaltres, els espectadors, sí.
Que siguen dos personatges homes no és una decisió presa per atzar. Els homes, no cal dir-ho, són els que històricament han colonitzat els espais i els discursos, i en el món de la tecnologia no havia de ser diferent. Cada vegada veiem més personatges en xarxes socials que parlen de masculinitat, del que ha de fer un home i del que ha de fer una dona, d'allò que és femení i allò que és masculí. I tot i que en estos àmbits sempre trobarem dones defensant estes idees, són pensaments creats per homes i fets per a homes. Homes que cada vegada es construeixen més sota este discurs, segurament per una por de ser exterminats pel feminisme, que lluny de voler acabar amb ells, el que vol és un món de llum i igualtat. La feblesa no està feta per a ells, no poden obrir-se i expressar les seues pors, les seues debilitats; han estat educats en un món que els diu que han de ser forts i deixar les llàgrimes a les dones.
Els dos personatges són així, homes infranquejables, homes que en aparença i cap a fora són líders de la seua manada, tenen les coses clares i no volen deixar que res ni ningú s'interpose en les seues idees. Però poc a poc, i a través del diàleg, aniran apropant-se l'un a l'altre, fins al moment final què se n'adonen que estan sols i decideixen trencar la cuirassa per a morir acompanyats. Dic morir perquè durant l'obra hi ha un meteorit que amenaça d'impactar contra la Terra i la humanitat està en perill. Ells, en les últimes, sols i aïllats a casa, lluny de la seua família i sense cap amic amb qui refugiar-se, decideixen agafar-se de la mà a través del forat que s'ha obert al principi de la història.
No puc evitar, amb esta història del meteorit i com ho viuen els personatges, pensar en la pel·lícula Don't look up d'Adam McKay, que precisament parla que un asteroide impactarà sobre la Terra, però cap polític vol fer front a la realitat, i tracten de bojos els científics que han fet el descobriment. Este no és el tema central ni és la tesi principal de l'espectacle, però sí que està al rerefons de la història. I està molt ben integrat, perquè les tecnologies no deixen de ser una de les grans causes d'este escepticisme en què nadem, que ja no ens creiem res, com ocorre al conte de Pere i el llop. Com va escriure Hannah Arendt al seu llibre Els origens del totalitarisme:
El subjecte ideal d'un règim totalitari no és el creient convençut, sinó aquell per a qui la distinció entre fet i ficció ha deixat d'existir.
En un món en què nadem entre tantes fake news, on tothom pot expressar el que pensa i dir la seua opinió, ja no sabem què creure perquè tot és una potencial mentida. I esta obra ens mostra estos perills de la tecnologia i ens adverteix dels riscos als quals ens enfrontem si no sabem fer-ne un ús adequat. Perquè no volem acabar ni com Enric, addicte als seus seguidors i allunyat de la seua veritat, en una habitació plena de merda que segurament no neteja des de fa setmanes. Però tampoc volem acabar com Héctor, horroritzat per un món hipertecnologitzat que el fa retindre's a casa vivint amb els mínims perquè considera que això és millor que estar enganxat al telèfon tot el dia.
El debat sobre les addiccions a les xarxes socials i sobre com les noves tecnologies han modificat les nostres vides és extens i molt complex, i de solució no en tinc cap per a posar fre a esta bola de neu. Por em fa educar en aquest context. Sort que tenim espectacles com els de Teatro a Destajo que almenys ens aporten un bany de realitat i ens mostren alguns dels perills als quals ens podem enfrontar si no fem alguna cosa.