AU!

Escriu Henri Bergson en el seu llibre La risa. Ensayo sobre la significación de lo cómico que:

Señalemos ahora, como un síntoma no menos digno de atención, la insensibilidad que habitualmente acompaña a la risa. Parece que lo cómico solo puede producir su sacudida al caer en una superficie del alma muy calma y muy llana. La indiferencia es su medio natural. No hay mayor enemigo de la risa que la emoción. No quiero decir que no podamos reírnos de una persona que nos inspira piedad, por ejemplo, o incluso afecto: es solo que, entonces, por unos instantes, habrá que olvidar dicho afecto, acallar dicha piedad.[…]Así pues, para producir todo su efecto, la comicidad exige algo así como una anestesia momentánea del corazón. Se dirige a la inteligencia pura.

Veient Maria Andrés sobre l'escenari, aquestes paraules cobren sentit. Amb AU!, assistim en directe a un seguit de desgràcies que li van passant a la protagonista. Som còmplices de tots els infortunis que li van ocorrent i no podem fer altra cosa que riure i acompanyar-la amb les nostres rialles. Però riem perquè sabem que tot està bé, i no perquè sapiguem que és ficció, sinó perquè el drama no és greu. Com deixa entreveure Bergson en el seu text, riem només quan sabem que la persona no està en perill. Ja només entrant a la sala es respirava un ambient propici al riure; estem preparats per al riure. Quan s'apaguen les llums, aquest riure es va fent cada vegada més gran: un riure provoca un altre riure fins que ens convertim tots en un mateix ésser. I, rodejada de tantes riallades, tornava a Bergson i pensava: riure ens fa humans.

He aquí el primer punto sobre el cual he de llamar la atención. Fuera de lo que es propiamente humano, no hay nada cómico.

Algú ha vist un gos pixar-se de riure? O un pardal? No, el riure és una cosa nostra, una cosa cultural. Maria fa, amb AU!, una exaltació del riure, una hora exclusivament dedicada a riure. Ens riguem de la desgràcia del personatge, de l’absurd que resulten certes situacions. Posa les seues desgràcies al nostre servei perquè nosaltres ens en puguem riure. El clown, segons el que diu Jacques Lecoq, és precisament això:

El clown es el que acepta el fracaso, el que malogra su número, y, con ello, coloca al espectador en un estado de superioridad. A través de ese fracaso, el clown refleja su propia naturaleza humana, que nos emociona y nos hace reír.

Però l'obra acaba bé, tot i que està impregnada de fracàs, de xicotetes desgràcies i infortunis, al final ella aconsegueix dir adéu i marxar. I més que acomiadar-se, s'allibera, i nosaltres amb ella. Al cap i a la fi, l'èxit d'esta obra és aprendre que res és tan important. La sensació que tenia en eixir del teatre era precisament la de volar, la de passar del drama, i què millor que el riure per aconseguir-ho. L'adéu, que és el tema de l'espectacle, és un tema complicat. Què difícil és acomiadar-se, dir adéu, passar pàgina i deixar enrere coses. Però la senzillesa de l'obra està precisament en què no parla d'adéus complicats, parla d'adéus mundans, de renuncies xicotetes i aparentment insignificants, com un tiquet d'un restaurant o la fulla d'un arbre que ja no recorda que formava part de la natura.

I és ací on veiem la grandesa humana, com estem construïts. La vida no són els grans èxits o els grans actes, són les coses més insignificants, i són aquestes coses les que precisament fan que siguem qui som. esta obra ens ensenya a apreciar i estimar el que a priori no és important, i a donar-li l'espai que es mereix. Ens mostra com fer les coses amb passió i amor, com si totes les coses que ens envolten tingueren una essència pròpia i necessària. Tot el que ens envolta és important, així que parem-nos a mirar-ho i cuidar-ho, sense passar per damunt com si res, com si la fulla del diari que vam escriure quan teníem quinze anys no tinguera res a dir-nos.

Però l'obra també porta al ridícul esta forma de viure, i ens trobem amb una persona que és incapaç de dir adéu i de renunciar a res. Per al personatge, desfer-se de qualsevol cosa és un drama, fins al punt que no pot fer una maleta tranquil·lament perquè necessita poder emportar-s'ho tot. I amb això veiem l'estira-i-arronsa de la vida i la complexitat que en ella habita. És inevitable no sentir-se identificat i compartir la contradicció i la dificultat que suposa prendre decisions i dir adéu.

Maria diu adéu, i sembla que estiga sola sobre l'escenari, fent la seua xicoteta odissea per aconseguir aquest propòsit tan complicat. Però en realitat no està sola, la música l'acompanya. Durant tot l'espectacle manté un diàleg formidable amb la música: la música l'ajuda en el seu fracàs i el fa evident, i això provoca encara més riure en l'espectador. No hi ha cosa que més m'agrade al teatre o al cinema que la música tinga el seu protagonisme i siga un personatge més de l'obra. Però encara m'agrada més quan la música està composada expressament per a l'espectacle, i és el cas d’AU!, on Maria Andrés està acompanyada de la música de Diego Monzón, que l'acompanya en aquest adéu tan particular i tan seu, i que és una delícia per a l'oïda i fa gaudir encara més de l'espectacle.

La comèdia és un gènere complicat. Fer riure a una comunitat és complicat, sobretot perquè la comèdia es regeix per codis molt concrets i particulars, a diferència del drama, que és molt més universal. La mort d'un fill porta amb ella una emoció que pot compartir qualsevol persona arreu del món. En canvi, allò que em pot fer gràcia a mi pot no fer-li’n gens a ma mare, i fins i tot mirar-me amb estranyesa i preguntar-se per què em ric. Com diu Bergson en el seu text:

Nuestra risa es siempre la risa de un grupo. Quizá les haya ocurrido alguna vez, en un vagón o en el comedor de una fonda, oír a los viajeros contarse historias que les debieran parecer cómicas, pues reían de buena gana. Y ustedes habrían reído como ellos de haber sido parte de su sociedad. Pero al no serlo, no tenían ninguna gana de reír.[…]Tan franca como se la supone, la risa esconde una segunda intención de avenencia, diria casi de complicidad, con otros que ríen, reales o imaginarios. ¿Cuantas veces no se habrá dicho que, en el teatro, la risa del espectador es tan grande como llena está la sala?; ¿Cuantas veces no se habrá señalado, por otra parte, que muchos efectos cómicos son intraducibles de una lengua a otra y, por tanto, relativos a las ideas y las costumbres de una sociedad determinada? Por no haber comprendido la importancia de este doble hecho se ha visto en la comicidad una simple curiosidad en la que se divierte la mente, y en la risa misma un fenómeno extraño, aislado, sin relación con el resto de la actividad humana

I això també ho comparteix Lecoq en El cuerpo poético on diu:

Por otro lado, el carácter internacional de la Escuela, pone en evidencia las diferentes motivaciones de la risa en unos y otros paises. Lo que hace reír a los ingleses no hace reír forzosamente a un italiano o a un japonés.

Però Lecoq matisa que el clown ha de tindre un caràcter universal, que, igual que el drama, ha d'apel·lar i emocionar tot el món:

Pero es esencial que los clowns, al margen de donde vengan, hagan reír a todo el mundo.

I això és el que aconsegueix María, ens feia riure a tots, i a l'Espai Inestable era fàcil perquè érem un públic concret i formàvem part d'un mateix grup, però estic segura que esta és una obra que pot fer riure tant a un francés, a un xiquet de Xile o a una dona búlgara. María es posa sobre l'escenari i ens ofereix tot el que té, ens ensenya les seues debilitats perquè nosaltres puguem ser un poc més feliços i jo no puc deixar de pensar que això és un acte molt gran de generositat i valentia.