Vagalume,
- Coleòpter, de la família dels lampírids, de color fosc, amb el cap amagat sota la part davantera del pit. Les femelles no tenen ales i el seu abdomen lluminós l’utilitzen per atraure els mascles, cosa que també pot emetre lluminositat.
Esta bestiola lluminosa dóna nom al primer espectacle de Redeiras Teatre, que parla de Cristina, una dona que va haver de lluitar contra una societat masculina per poder convertir-se en faronera. El número 191 fa referència als fars que existeixen en tot l'estat espanyol. Jo desconeixia este món; els fars sempre han estat una imatge molt simbòlica i molt poètica, visualment són molt potents, però més enllà de ser una torre que fa llum per orientar els navegants, jo no en sabia res de res. Ara, després de veure l'espectacle, se m'ha obert un món i tinc ganes de saber, de viatjar a esta realitat desconeguda i aprendre. Així que m'he posat a la feina i he començat a llegir i investigar. Això m'ha fet pensar en l'impacte que ha tingut l'espectacle. Més enllà dels gustos personals, de si ha agradat més o menys (jo aquí no hi entre), l'espectacle ha fet mella. Ha generat una curiositat; com un vagalume, s'ha posat dins meu per donar llum a un coneixement que abans estava apagat. Això ja fa de l'obra una peça especial. Però sobretot, perquè hi ha veritat i honestedat. Mentre veia l'espectacle, pensava en el que volien mostrar: no hi havia ni egos ni superioritats, volien explicar una història que traspassés l'espectador i donés veu a una dona que ha obert un camí en un món d'homes.
Mentre pensava en l'obra per escriure esta ressenya, reflexionava sobre la constant necessitat que tenim les dones de fer palès el masclisme que encara existeix i que hem de viure. Jo mateixa, com a creadora, m'enfronte a esta situació i, de vegades, és complicat. Vull allunyar-me de la simplicitat i l'espai comú i evitar discursos manllevats que ja tenim totes assumit. Com poder crear espectacles que reflexionen sobre el lloc de la dona en esta societat d'homes sense caure en discursos pamfletaris? Doncs crec que Vagalume 191 és un bon exemple: tot i que es fan evidents estos pensaments, estan contats des d'una realitat única i desconeguda. Ens mostren el camí tortuós de la protagonista per donar visibilitat a la realitat d'un ofici masclista i això es pot estendre a la resta d'oficis del món. Els privilegis que avui gaudim són gràcies a dones com Cristina, que han obert camí i han tingut que lluitar contra un entorn que els deia literalment: Róubaslle o traballo aos homes para vivir illada entre homes!
L'altre dia, vaig escoltar un tros d'una entrevista a Juana Dolores que deia que el masclisme està produït pel capitalisme, i que sense destruir l'últim, no podíem destruir el primer. I no puc estar més d'acord. Mentre vivim en una societat capitalista, seguirà existint el masclisme, i tota acció feminista que fem serà només un pedaç. Tot i així, si hem de seguir vivint en este sistema, haurem d'intentar que siga el més agradable per a totes, encara que sigua una il·lusió i ens fem trampes al solitari, perquè si no, menuda vida ens espera.
Esta icona, que és el far, que està tan instaurat en el nostre imaginari col·lectiu, m'ha fet pensar en la pel·lícula El faro, de Robert Eggers. M'hi ha portat simplement perquè la història parla de faroners tancats en un far, però a mesura que es va desenvolupant l'obra, vas veient punts en comú: com les vivències de les tempestes, les feines pesades de l'ofici, la soledat, les visions pròpies d'estar aïllat… I et fan entendre i apropar-te a estes històries tan particulars i allunyades dels treballs convencionals.
En este tipus d'obres, el far no deixa de ser un personatge més; la seva poètica ha d'estar present i ocupar l'espai que es mereix. Esta història, contada a través de la veu de tres actrius, en realitat té dos protagonistes: el far de Cabo Vilán i Cristina. Esta obra està plena de poesia visual, i crec que no podria ser d'una altra manera. M'agrada que en l'obra hagen dedicat temps a allò visual, a les imatges, i no tant al text, que és una història que ja se sosté per si mateixa. Així, fan justícia a este gegant de l'arquitectura marina que il·lumina els navegants i que guarda en ell tanta màgia i poètica.
No vull acabar esta ressenya sense parlar del present d'este ofici. Les tres actrius ens ho expliquen: els faroners estan desapareixent, com estan desapareixent tants altres oficis a causa de les noves tecnologies. Com el déu Janus, la tecnologia té dues cares: una bondadosa, que ajuda a millorar les vides i fins i tot a salvar-les, i una destructiva, que acaba amb oficis tan importants i plens de llum. Però com diu Cristina en una entrevista:
A más tecnología, más averías, y no te la puedes jugar, siempre debe haber una persona al pie de faro. Recordad esto: los fareros volverán a los faros.