Evohé! és el crit de les Bacants per a invocar a Baco, que és el déu de l'Evohé. Evohé! és també el nom del nou espectacle de Orfe Teatre i és el que criden les quatre protagonistes de l'obra quan es desperten d'una nit fatídica.
El primer que veiem a l'entrar al teatre és a quatre dones assegudes a la banqueta dels acusats, esperant nervioses a ser jutjades. L'espera s'allarga, perquè ha d'entrar tot el jurat popular, que eixa nit el conformaran totes les persones del públic. Es fa fosc i comença el judici.
En la sinopsi del tríptic de l'obra es pot llegir: Eurípides dijo que las Bacantes se habían vuelto locas bajo la influencia del dios Dionisos. Nosotros no lo tenemos tan claro. Quan llegeixes l'obra, el judici és clar: Ágave, la mare de Penteo, embriagada pel déu Dionís, acaba amb la vida del seu propi fill, i junt a les seues germanes Autónoe i Ino són desterrades de Tebes per haver matat a Penteo, rei de la ciutat. I l'obra acaba aquí. Tiago Barrachina, l'autor d'esta versió moderna, li dona a les bacants, 2431 anys després, la possibilitat de parlar. En esta obra, les dones prenen la paraula i tenen, per fi, l’oportunitat de defensar-se, que és un dret primordial en el món modern.
El punt de partida aquí és molt diferent del de l'obra original, òbviament, si no, no seria una versió. Però el contrast és tan gran, que cal posar-ho en relleu. Perquè aquí s’inicia l'obra sense saber què ha passat i el públic és un component d'un jurat popular, i a partir del que anirà contant la defensa i la fiscalia, s’haurà de composar un judici i prendre una decisió. El plantejament és molt interessant perquè, com diu Nietzsche a El naixement de la tragèdia sobre l’obra original:
Eso que nosotros solemos imputar frecuentemente a Eurípides como defecto y retroceso poético, en comparación con la tragedia sofoclea, eso es casi siempre producto de aquel penetrante proceso crítico, de aquella racionalidad temeraria. El prólogo euripideo va a servirnos de ejemplo de la productividad de ese método racionalista. Nada puede ser más contrario a nuestra técnica escénica que el prólogo con que se inicia el drama de Eurípides. El hecho de que un personaje individual se presente al comienzo de la pieza y cuente quién es él, qué es lo que antecede a la acción, qué es lo que hasta entonces ha ocurrido, más aún, qué es lo que ocurrirá en el transcurso de la pieza, eso un autor teatral moderno lo calificaría de petulante e imperdonable renuncia al efecto de la tensión. Se sabe, en efecto, todo lo que va a suceder; ¿quién aguardará a que suceda realmente?
Per això, des de la companyia es plantegen: què va passar? Ells no tenen tan clar que la realitat, tal com es planteja a Les Bacants, siga certa. Tiago, qui ha teixit l’obra, indaga, rebusca, es pregunta, reflexiona, i la resposta no la té clara. Per això ens ofereix a nosaltres l’opció de decidir, i personalment crec que és molt intel·ligent. No hi ha cosa que m’agrade més que les contradiccions, els grisos i la incertesa. I així ens sentim nosaltres des de les nostres butaques. Eixa nit, que pensàvem que aniríem al teatre a gaudir tranquil·lament des de la foscor del pati de butaques, vam haver de treballar; ens vam trobar entre l'espasa i la paret. Escoltem uns fets, unes declaracions. Però no sabem exactament el que va passar, ni elles mateixes ho saben. Només saben que, quan Ágave es va despertar, tenia el cos del seu fill a sobre, mort. I les seues germanes estaven allà també. I a partir d’ací hem de prendre una decisió.
Una reflexió que es deriva de tot això és: què és allò just? Què és la justícia? És Ágave culpable de la mort del seu fill o, com estava sota els efectes d’algun tipus de droga, el culpable és qui l’ha drogat? Què haguera passat si aquesta persona hagués sigut un home, si hagués sigut el propi Penteo que, embriagat, acaba amb la vida de la seua pròpia mare? El que queda clar és que Ágave no volia matar al seu fill; alguna cosa ha passat, ha sigut desproveïda dels seus sentits i perd la raó, acabant així amb la vida de Penteo. Però es mereixia eixe final? És ella la única culpable?
El que fa que esta obra siga tan interessant és que, en un món tan tecnològic, en el que este tipus de casos tan mediàtics són el pa nostre de cada dia i l’espectador es converteix en jutge, Orfe Teatre ha posat eixa situació sobre l’escenari. I ens ha fet passar pel mal tràngol d’haver de decidir. És molt fàcil, des de l’espai segur de la llar, prendre una decisió, sentenciar. Però quan tens les realitats enfrontades, quan veus a les víctimes i als culpables defensar-se, explicar-se, parlar, la cosa canvia.
Una cosa important en el dret és la diferència entre la veritat judicial i la veritat del que realment va passar. En Evohé! ens trobem dividits. Al començament, ens mostren les versions, el que cadascú defensa i conta. En la segona part, veiem la veritat, el que realment va passar, i la grandesa de l’obra rau en que nosaltres ja hem emès el nostre judici quan ens narren la veritat. La resposta és complicada; en realitat, mai ho sabrem. Però el que queda clar aquí és que la resposta de la culpabilitat és difícil. Qui són els culpables d’un crim? Pots matar algú i no ser responsable? Pots cometre un crim i no merèixer anar a la presó? Moltes qüestions que giren al voltant d’esta qüestió i que a mi, personalment, m’han estat rondant el cap després de veure l’obra. Però el que sí que és clar és que, com diu Carles Porta, quan una persona ha comés un crim, la responsabilitat és col·lectiva.