Jo no porte tatuatges, però si me'n fes algun, igual una frase que em tatuaria seria: "si deixe de ser una xiqueta, hauré perdut". És una frase que vaig llegir un dia i que des d'aleshores sempre m'ha acompanyat. M'agrada sorprendre'm amb coses xicotetes, com fan els xiquets. Fer el tonto i riure de qualsevol cosa i no mirar la vida amb esta serietat adulta que ho converteix tot en important. I com a adulta, també m'agrada que em conten contes, però vaig ser conscient que feia molt de temps que no me'n contaven un quan vaig anar a veure Remembrança, una obra de La Matallina.
Este espectacle, este conte per a adults però que també poden sentir els més xicotets, em va atrapar i vaig tenir una sensació de viatge en el temps. Res més importava que el que m'estava contant. Però he de confessar que algun impuls de mirar el rellotge vaig tindre; la meua part adulta estava preocupada pel temps: tornar a casa, pensar en el sopar, la gossa… les obligacions. Però per sort, tinc a la meua xiqueta interior que em va agafar i em va recordar que el més important era estar allà, en eixe moment, en el present. I així va ser. Em vaig deixar emportar pel joc de remembrança d'Elisa, que amb les seues mans i la seua veu ens va contar el conte de Matèria de Bretanya, un llibre de Carmelina Sanchez-Cutillas.
En aquest llibre, Carmelina ens conta la seua infantesa a Altea i, des dels seus ulls innocents, ens va descobrint la realitat que es vivia en aquell moment. Elisa li dona vida a estes paraules i ens mostra una Carmelina feta titella que anirà passejant per tots els espais dels records de l'autora. Com era ser filla d'una mare de dretes i d'un pare d'esquerres, la guerra, el poble, la religió, la mar, el valencià.
I aquí em detindré en el tema de la llengua. En un moment, el seu avi li diu que com pot ser que ella, sent neta de qui és, no parle valencià. Així que la fa portar a classes de costura perquè així, amb el contacte amb altres dones, aprenga la llengua. I què senzill, no? No necessitem molt més per a aprendre una llengua: estar amb persones que la parlen, escoltar i practicar. Llegir i veure pel·lícules i series en eixa llengua. Ho fem constantment amb l'anglès. Esta obra de La Matallina, per a mi, posa en valor la llengua. No només perquè ella, Elisa, no és valencianoparlant i fa esforços per a crear els seus espectacles en valencià, sinó perquè està posant en el punt de mira una dona que dins de la nostra tradició valenciana és molt important, i posar-la de nou al centre és ajudar a crear cultura i consciència del nostre País Valencià.
Esta obra és la versió llarga d'una peça que va estrenar al festival de tardor Russafa Escènica, i jo ja allí em vaig quedar enamorada i tenia moltes ganes de veure esta nova versió ampliada. He de reconèixer que em feia un poc de por, perquè de vegades les versions llargues no afegeixen res més i cauen en la redundància i, pressionats per la necessitat de fer formats convencionals, les obres s'allarguen, sense aportar res nou. Però no és el cas d'este espectacle. Esta nova versió ens obre una nova dimensió, que crec que li dona encara més potència al text, perquè ens conta això i allò, que és la política. I esta dimensió és molt important perquè converteix una obra en un al·legat, on ella mateixa, Elisa, es posiciona i deixa clar el que va passar. I crec que això és molt important: no navegar entre mars confusos on tot està bé i ni tots eren tan dolents ni tots eren tan bons. Una posició clara i ferma, tenyida, és clar, de conflictes i tensions, però on el feixisme s'assenyala i es denuncia.
A més, la importància de la veu femenina. Recollir este testimoni d'una de les autores més importants de la nostra cultura valenciana contat des de la veu i la mirada d'una dona és crucial, perquè posa en relleu totes estes veritats que, de vegades, quan les conten els homes, queden ocultes.
Una obra que per a mi ja queda al record i que ha fet que vulga rellegir el llibre, que el tenia enterrat en la memòria per altres lectures que l'han anat sepultant i han fet que recorde més aviat poc. Si algun dia us trobeu perduts en este món d'adults, un molt bon antídot és anar al teatre a que us conten un conte, i si el conte us el recita Elisa, us assegure que eixireu del teatre renovats.