Lisis

Lisis: Procedeix del grec λύσις ("lisis"), que significa dissolució, acció de deslligar, alliberar, afluixar, deslligar… La veu es pot aplicar a qualsevol camp, des de l’alliberament de l’esclavitud a l’acció de partir, descompondre i separar els elements d’alguna cosa per examinar-los o dissoldre’ls. I ja Hipòcrates (s. V aC) la va usar per referir-se a la "dissolució" dels símptomes d’una malaltia que afluixa i la seua remissió completa, que és l’acepció amb què la paraula es va recuperar per al camp mèdic en el s. XIX. En este sentit és un sinònim total del llatí solutio, solutiōnis (solució, alliberació, dissolució).

D’aquesta definició etimològica ens quedarem amb la idea de solució, no perquè en l’obra de la qual parlarem es donen solucions, sinó per tot el contrari. Lisis, l’obra que es va estrenar a La Màquina el passat divendres 21 de la companyia valenciana Platón Roto, no ens dóna cap solució. Sinó que és més un compendi de dubtes, d’incerteses, de preguntes, de dreceres, de carrerons sense eixida. L’obra la signa Candela Mora, integrant de la companyia, i l’acompanya sobre l’escenari Candela Herrero; totes dues ens aniran contant el seu procés de creació, que mai és fàcil, i els qui ens dediquem a això ho sabem. L’obra parla de la comunicació, del llenguatge, i el punt de partida són els diàlegs de Plató, més en concret el mite de l’Andrògin que explica Aristòfanes en El Banquet i que diu així:

Primitivamente había tres especies de hombres: unos todo hombres, otros todo mujeres, y los terceros hombre y mujer, los Andróginos, especie en todo inferior a las otras dos. — Estos hombres eran dobles: dos hombres unidos, dos mujeres unidas, un hombre y una mujer unidos. Estaban unidos por el ombligo y tenían cuatro brazos, cuatro piernas, dos semblantes en una misma cabeza, opuestos el uno al otro y vueltos del lado de la espalda; los órganos de la generación, dobles y colocados del lado del semblante, por bajo de la espalda. Los dos seres unidos de esta manera, sintiendo amor el uno por el otro, engendraban sus semejantes, no uniéndose, sino dejando caer la semilla a tierra como las cigarras. Esta raza de hombres era fuerte. Se hizo orgullosa y atrevida hasta el punto de intentar, como los gigantes de la fábula, escalar el cielo. Para castigarles y disminuir su fuerza, Júpiter resolvió dividir estos hombres dobles. Comenzó por cortarles, haciendo de uno dos, y encargó a Apolo la curación de la herida. El dios arregló el vientre y el pecho, y para humillar a los culpables, volvió el semblante del lado en que se hizo la separación, para que tuvieran siempre a la vista el recuerdo de su desgracia. Los órganos de la generación habían quedado del lado de la espalda, de suerte que cuando las mitades separadas, atraídas por el ardor del amor, se aproximaban la una a la otra, no podían engendrar: la raza se perdía. Júpiter intervino, puso estos órganos en la parte anterior e hizo posible la generación y la reproducción. Pero desde entonces la generación se hizo mediante la unión del varón con la hembra, y la sociedad hizo que se separaran los seres del mismo sexo primitivamente unidos. Sin embargo, en el amor que sienten el uno por el otro han guardado el recuerdo de su antiguo estado: los hombres, nacidos de hombres dobles, se aman entre sí; las mujeres, nacidas de mujeres dobles, se aman a su vez; las mujeres nacidas de los andróginos aman a los hombres, y los hombres nacidos de los mismos andróginos aman a las mujeres.

Candela ens conta que, quan va llegir això, va flipar; que li va semblar tan potent la imatge que volia poder fer alguna cosa amb ell. Este mite, que ens parla de l’amor, sorprén llegir-lo avui en dia perquè ens mostra la naturalitat de la unió entre persones del mateix sexe. De fet, hi ha alguna cosa que està per damunt de nosaltres, com un guia, com una força que ens empeny a trobar allò del que vam ser separats en els nostres orígens. És esta idea de la mitja taronja però vista des d’un punt de vista no heteropatriarcal.

Però, sobre això, sobre l’amor, Candela segueix indagant, perquè com ella mateixa ens explica a l’obra, esta proposta no va sobre l’amor. I jo hi estic d’acord. Si bé l’obra pren com a punt de partida este mite i vol pensar sobre ell, l’obra busca i rebusca en el que més té a vore amb este tema i que més ens turmenta avui en dia, i que és la comunicació. L’obra s’endinsa en el fet mateix de comunicar, del llenguatge, d’allò que ens fa humans i que ens fa éssers culturals. L’obra es planteja com una obra metateatral en la qual les pròpies actrius ens conten el procés de creació: totes les angoixes per les quals passen, les idees que hi havia però que no han arribat a ser, les diferents possibilitats d’una obra que sembla que estiga encara per construir i que no haja pogut existir com a ella, l’autora, li hauria agradat, per un problema de no saber com contar el que vol contar.

He de dir que al principi la idea no m’acabava de convèncer perquè em resultava massa explicativa, on les dues deien molt i mostraven poc, i em resultava una excusa per no haver sabut expressar i comunicar bé el que es volia. El joc metateatral em funcionava i, de fet, el moment final, en què Candela Herrero li solta un discurs sobre la seua incapacitat de poder comunicar i que precisament això és el que l’ha portada a no poder acabar l’obra, i que ella abandone el projecte deixant així a Candela Mora enfonsada en la seua pròpia obscuritat, a mi se’m van cardar els pèls de punta. Perquè és en eixe moment, en què la idea i la realitat es troben, quan l’obra cobra tot el sentit del món i, quan això passa, és brutal. I jo volia més d’això: més de vore-les a elles embarrancar-se, entrar en els problemes, estar en el fang, discutir i no saber com comunicar-se o pensar que dir-ho tot i ser sincera és l’acte més gran de generositat; que, en realitat, de vegades és millor callar. No tant de metadiscurs de la primera part i més metateatralitat de la part final.

Però, reflexionant això, pensant què era el que no m’havia acabat d’agradar i, de fet, escrivint esta ressenya, me n’he adonat precisament de la màgia d’este espectacle: que acaba com comença i que comença quan acaba. Que la genialitat està precisament en què el conflicte era eixe: el fet de la complexitat de l'acte comunicatiu que té com a resultat res, un espectacle inacabat, amb una actriu que ha abandonat i un públic al qual haver de donar-li alguna cosa perquè han pagat una entrada. I així, com les dues meitats de l’Andrògin que es retroben i es fusionen en una abraçada, esta obra es construeix. Final i principi, principi i final, per fi, junts.