Joana Börsch va néixer un dia de boira espessa, en una ciutat que no existeix en cap mapa. Des de petita, somiava amb escenaris il·luminats i ovacions infinites, però el seu destí es va entrebancar amb una cullera de fusta. Un dia, mentre intentava improvisar un monòleg shakespearià davant d’un mirall, va cuinar accidentalment la primera sopa russa perfecta de la història. La notícia es va escampar com la pólvora: en aquell mateix instant, un crític gastronòmic despistat va tastar la sopa i va plorar d’emoció. Així va començar la seva maledicció.
Avui dia, Joana és una celebritat mundial de les sopes russes. Els grans xefs l’adoren, els restaurants la veneren i els clients fan cues quilomètriques per tastar la seva sopa màgica. Però ella odia cada gota d’aquella maleïda escudella. La seva existència és una tragicomèdia: mentre la humanitat li demana més borsx, ella només vol un paper en una pel·lícula seriosa. Tot i haver fet audicions per a centenars de pel·lícules, només aconsegueix papers anecdòtics, sovint com a “Dona que serveix sopa” o “Cuinera #3”. Fins i tot una vegada, en una pel·lícula de ciència-ficció, el seu personatge era una sopa vivent que parlava. L’absurd la persegueix.
Va intentar fugir del seu destí en diverses ocasions. Es va exiliar en una cabanya al Nepal, però un monjo va tastar la seva sopa accidentalment i, en qüestió de dies, peregrins de tot el món feien cua davant de la seva porta. Va canviar d’identitat i es va inscriure en un curs d’interpretació experimental a París, però en una classe d’improvisació, quan li van demanar que interpretés “l’ànima d’un bosc”, sense voler va acabar fent una sopa que va commoure el professor fins a les llàgrimes. Va ser expulsada per “excessiva genialitat culinària”.
Joana viu atrapada en una paradoxa. Quan intenta escapar del món culinari, la seva fama augmenta; quan intenta fer un paper dramàtic, li ofereixen un programa de cuina. La seva vida és un escenari on el destí, cruel i irònic, és el director omnipotent. Però ella no es rendeix. Potser un dia, en un univers paral·lel, podrà ser l’actriu que sempre ha somiat ser. Mentrestant, continua remenant la sopa amb desesperació, esperant que el seu pròxim plat sigui tan dolent que ningú el vulgui tastar. Però, malauradament per a ella, cada cullerada continua sent pura perfecció.